POST 1 ETAPA 2- BLOG TSM: FÍ DE CICLE

Finalment, ha arribat el moment, després de quasi 8 anys treballant a NIKE i al FCBARCELONA en el món del Retail, toca tancar un cicle. Com deia en Pep: "millor marxar ara que si no ens farem mal".

No ha sigut una decisió fàcil, han sigut anys de moltes experiències personals i professionals, de relacions amb els companys, de bons i de mals moments... Recordo la primera entrevista a la seu central de NIKE, al Prat de Llobregat, la primera visita a la botiga del Camp Nou per gestionar tota la part Operativa, Budgets i processos, tots els projectes realitzats: la reforma de la Botiga del Camp Nou, l' obertura de les noves botigues del Casino, de Passeig de Gràcia... I fa 2 anys, el somni realitzat, entrar a treballar al FCBARCELONA... l' il·lusió de qualsevol infant que no pot arribar a ser jugador (o almenys el meu gran somni)... i  a partir d'aquí l' inici del declivi... de les expectatives no complertes a un seguit de circumstàncies (inclòs el CORONAVIRUS) que han provocat que tot i haver participat de primera mà en projectes professionals tant apassionants com el refresh de la Botiga de la Roca, la primera Barça Store al REC.0, obrir BARÇA STORES al Japó durant el Summer Tour del 2019 i sobretot participar en el gran projecte de la 1a Barça Store del FCBARCELONA a la Rambla de Canaletes... tot i aquests projectes, el fet que no puguis callar la veueta que et va dient constantment: "nano, això no rutlla..." provoca que finalment després de pensar i analitzar molt, prens la decisió: Millor tancar una etapa, que si no ens farem mal...

Agraeixo a totes aquelles person@s que han compartit aquesta etapa tant llarga amb la seva presència i que m'han ajudat i guiat en els darrers anys. Ha sigut un privilegi compartir tots aquests anys i mai ho oblidaré.

Sóc una persona que creu en les energies, en els cicles i en les senyals que ens envia la naturalesa (digueu-me raro, sí ho soc)... i crec que davant de la situació a la que ens enfrontem (em refereixo com ja podeu imaginar a la pandèmia sanitària del CORONAVIRUS) ha sigut determinant a l'hora de prendre una decisió. Just en aquest moment on tot el que hem viscut i la manera com hem viscut com a individus i col·lectiu, s'haurà de revisar, també m'ho vull aplicar a  mi mateix. Si hem deixat d'un dia per l'altre de consumir, de viatjar, de tenir contacte social, de practicar i veure esport, de deixar de fer moltes de les coses que veníem fent habitualment... potser és que ha arribat l'hora de replantejar-me moltes més coses. I segur que en trobarem moltes més de les que ens imaginem.

Si tinc que reordenar les meves prioritats, les primeres seran aquelles que afectin a la meva família i als valors que els vull aportar tant ells com a la societat. Si tinc que decidir entre "veure" esport o "practicar" esport, crec que em quedo amb la segona. Si puc anar a peu o en tren, potser millor que anar en avió o en cotxe. Si puc comprar menjar ecològic i de proximitat, millor que fer-ho de productes que arriben de països llunyans, si tinc que consumir localment, millor que fer-ho comprant a grans superfícies... I així, un per un, es poden anar revisant cas per cas totes les prioritats personals familiars, professionals, de la societat, etc.

El meu plantejament relacionat amb el món de la gestió esportiva i un dels detonants d'aquest canvi és el següent: com em puc ajudar més a mi mateix, a la meva família i a la societat? Doncs fent allò que considero que pot aportar un valor afegit per tornar a la "normalitat" esportiva.

¿Què vol dir normalitat esportiva? Doncs que vull fer de l'esport el centre de la vida, tornar a gaudir de la seva pràctica, que els nens, nenes i adults el puguin gaudir, però que sobretot el puguin practicar! I el més important, que pugui arribar a tothom (gent d'aquí i d'allà, de qualsevol lloc, no importa ni la condició, ni la raça, ni la religió, ni el sexe, ni sigui el que sigui). Tots necessitem fer i viure l'esport com el respirar.

Tots i totes volem ser Jordan, LeBron, Messi, Cristiano, Agassi, Federer, Nadal, Phelps, Tiger, Bryant...  Tots i totes ens volem sentir en algun moment en la seva pell, però per això és necessari jugar, entrenar, competir... sol o acompanyat. L'única manera de poder assaborir  ser un d'aquests ídols de masses és poder sortir a jugar i gaudir. I resulta que ara no ho podem fer... però hi ha molta gent que porta molt de temps sense poder practicar el seu esport preferit... refugiats/refugiades, víctimes de guerres, oprimits i oprimides religiosos, malalts, persones discapacitades, gent en graus de pobresa extrema... tots aquests col·lectius fa molt de temps que no gaudeixen de l'esport... i no és just. I ja sé que el món no és just, però és ara, en aquests moments que crec que és bo replantejar-se la nostra societat actual.

Per què no aturar-se un moment, respirar i pensar: " el que estic fent, realment m'ajuda a  mi i a la societat? Doncs bé, és el que he fet... he respirat (molts de cops), he pensat (infinits cops) i he decidit posar fí una etapa molt maca i que sempre recordaré per tornar al projecte que vaig iniciar ja fa 10 anys... Trust Sport Management.

Sí, vull que l'esport sigui el l'eix a partir del qual pugui treballar per fer sentir bé a la gent, per donar suport a grups més necessitats, per ajudar a col·lectius minoritaris, per potenciar els valors dels joves i les joves que són i seran el nostre futur, que sigui una eina catalitzadora per integrar refugiats (tant se val d' on venim si del nord o del sud) en les nostres societats i acceptar-los ja que malauradament tot pinta que l' inestabilitat política, la social, la medi ambiental i la sanitària aniran en augment. Pel que serà necessari que revisem molts dels nostres valors actuals.

Així doncs, Trust Sport Management IS BACK AGAIN!

Gerard Valldeperez Folch - Gestor Esportiu